Psicoteràpia breu basada en estudis científics
En quina teoria es fonamenta la teràpia cognitivo conductual?
La teràpia cognitivo conductual es basa en la teoria cognitiva de les emocions. Segons aquest model, la forma en què avaluem el que ens passa determina les nostres emocions. Per exemple, en una primera visita amb un psicòleg cognitiu conductual, hom podria pensar: "Vaja!, això sona exactament com el que em passa a mi" i sentir-esperançat sobre com funcionarà el tractament. Per contra, una altra persona podria pensar: "Vaja!, això sona massa superficial, no crec que em funcioni", i sentir-desesperançat sobre l'eficàcia del tractament. És a dir, no és la situació la que determina com es sent cada persona, sinó el que cadascú pensa sobre ella.
Per mala sort, quan un experimenta emocions negatives, aquestes acostumen a tenyir la manera en què pensem en les coses que ens succeeixen. Per tant, aquesta visió acostuma a ser imprecisa i esbiaixada. Això agreuja les emocions negatives o en produeix de noves. La teràpia cognitivo conductual ajuda a les persones a identificar aquests pensaments negatius, a avaluar en quina mesura són precisos i a modificar-los mitjançant experiències correctives. Quan les persones observen una i altra vegada que la realitat corregeix les seves interpretacions i anticipacions negatives aprenen a pensar d'una manera més objectiva i es senten millor.
Altres tipus de teràpia cognitivo conductual com, per exemple, l'activació conductual, es basen en l'observació que la modificació dels nostres comportaments pot exercir un poderós efecte positiu en les nostres emocions. L'objectiu fonamental de totes aquestes tècniques, que es basen en les lleis de l'aprenentatge, és la mobilització de la persona per tal d'incrementar la disponibilitat d'experiències gratificants i reduir les experiències aversives. Per tant, una part fonamental d'aquest tipus de tractament és la identificació del significat funcional dels comportaments i la modificació de les conductes d'evitació i fugida.
Abans de ser acceptat científicament i utilitzat en la pràctica clínica diària, cada tractament cognitivo-conductual per a cada trastorn mental o problema de salut és sotmès a diferents controls:
a) El model ha de ser clínicament rellevant. És a dir, ha de ser capaç de dirigir les estratègies que utilitzarà el terapeuta. A més, aquestes estratègies han de ser avaluades en assaigs clínics controlats.
b) El pacient ha de ser capaç de comprendre i identificar-se amb una versió personalitzada del model. Aquesta personalització ha de facilitar el procés d'identificació amb el model i el compromís amb el tractament. A més, el model ha de proporcionar explicacions alternatives que permetin el disseny d'experiments conductuals per tal de comprovar quin és l'explicació més plausible de les experiències del pacient o quins comportaments li resulten més adaptatius.
c) Ha de diferenciar de manera precisa entre processos i resultats. Tot i que la teràpia cognitivo conductual ha tendit a centrar-se en els resultats, actualment aborda en major mesura els processos cognitius (com les preocupacions recurrents) i les creences sobre aquests processos (com la motivació per mantenir les preocupacions).
Tant la formulació del cas com el tractament es basen en una característica fonamental de la teràpia cognitiu-conductual, l'empirisme en col·laboració. L'empirisme en col·laboració es defineix com la combinació de les visions del terapeuta i el pacient que generen una comprensió comuna del trastorn, que explica el desenvolupament i la persistència del problema, que és acceptable i útil per al pacient, i que justifica les intervencions terapèutiques seleccionades .
Per tant, el modus operandi de la teràpia cognitivo conductual és més actiu i dinàmic que rígidament predefinit. Per aquest motiu, avalua constantment si la modificació dels factors de manteniment s'acompanya de la reducció dels símptomes. És a dir, el terapeuta i el pacient defineixen hipòtesis, dissenyen proves de realitat per verificar-les o refutar-les i les adapten sobre la base del resultat obtingut amb les intervencions terapèutiques. Per tant, la formulació del cas guia i alhora és corregida pels resultats reals de les observacions actives, l'experimentació i els canvis obtinguts.