Psicoteràpia breu basada en estudis científics
PER QUÈ LES PERSONES DEPRIMIDES ABANDONEN LA TERÀPIA COGNITIVO CONDUCTUAL?
La teràpia cognitiu conductual és un dels tractaments psicològics recomanats pel National Institute for Clinical Excellence (NICE) per a la depressió de qualsevol gravetat.
Malauradament, és un recurs escàs que no és estrany que únicament es proposi a aquelles persones amb una depressió que no han respost al tractament farmacològic o a aquells pacients que no volen prendre medicació o que no la poden tolerar pels efectes secundaris que els produeix.
D'altra banda, el nombre de casos en què s'efectua una veritable teràpia cognitiu conductual sembla ser molt baix (per a més informació vegi al nostre blog l'article "EL TRASTORN OBSESSIU COMPULSIU (TOC) NO ESTÀ REBENT EL TRACTAMENT ADEQUAT").
La teràpia cognitiu conductual de la depressió és exigent ja que requereix que la persona deprimida acudeixi a un determinat nombre de sessions i que realitzi treball per a casa. El compliment de les tasques per a casa és fonamental per tal que la teràpia cognitiva de la depressió tingui èxit. No obstant, els problemes per complir aquest requisit semblen ser més la norma que l'excepció.
El coneixement de les dificultats per seguir la teràpia cognitiu conductual de la depressió pot ajudar els metges a decidir si la teràpia cognitiu conductual de la depressió és el tractament adequat per a cada cas.
Rebre informació del metge sobre els requeriments de la teràpia cognitiu conductual pot ajudar al pacient a decidir amb coneixement de causa si és el moment adequat per iniciar-la. Tanmateix, facilita la vinculació al tractament i el compliment de prescripcions.
Com veurà a continuació, les principals dificultats per a completar la teràpia cognitiu conductual per a la depressió es relacionen amb:
- La por de no ser capaç de fer-la bé,
- La percepció de superficialitat de la teràpia i
- Els mecanismes d'evitació experiencial.
Un recent estudi amb pacients amb una depressió resistent al tractament farmacològic va avaluar els motius per a no iniciar o per abandonar la teràpia cognitiu conductual.
Motius per no iniciar el tractament
Mitjançant qüestionaris estructurats es va observar que la majoria de les raons per a no iniciar la teràpia cognitiu conductual es van relacionar amb dificultats per acudir a les sessions bé per falta de temps o per tenir altres compromisos, bé per l'horari o la localització de la teràpia.
Motius per abandonar el tractament
Els pacients que van començar la teràpia cognitiu conductual però la van interrompre van adduir el mateix tipus de raons, però també van relacionar la interrupció de la teràpia amb altres motius més específics com que no els feia sentir millor, que els feia sentir confosos o que els suposava massa feina de llegir i escriure.
A continuació es van realitzar entrevistes en profunditat, que van mostrar altres dificultats amb la teràpia cognitiu conductual:
- Dificultats amb el contingut i el procediment de la teràpia.
- La sensació de que no s'estava tractant la veritable causa de la depressió.
- La dificultat de les tècniques de reestructuració cognitiva que, en alguns casos, va fer més difícil la relació amb el terapeuta.
- La teràpia cognitiu conductual no tenia la profunditat suficient per comprendre la seva situació. En concret, que no es va explorar la seva biografia (especialment la seva infància), l'arrel dels seus problemes o no haver adquirit consciència suficient de per què es sentien deprimits.
- Haver descobert aspectes desagradables de si mateixos, haver hagut de revisar episodis dolorosos de la seva vida.
- Sentir-se excessivament pressionats pel terapeuta.
- Percebre la teràpia com massa rígida i inflexible.
- Tenir un terapeuta excessivament jove o poc experimentat.
Dificultats amb el treball per a casa (tasques entre sessions)
Les principals dificultats amb el treball per a casa es van referir als registres de pensaments i activitats que en teràpia cognitiu conductual s'utilitzen per a identificar i modificar els cercles viciosos de pensaments, emocions i conductes negatives.
- El treball per a casa va resultar desagradable quan es va relacionar amb la sensació de no ser capaç de fer-ho bé. Això es va relacionar en molts casos amb experiències escolars negatives i amb haver estat criticat per aquest motiu.
- Resultava excessivament difícil posar els pensaments en paraules o per escrit.
- No tenir res a escriure en els registres o no voler pensar en els desencadenants de l'estat d'ànim depressiu, especialment en aquells casos en els què els mecanismes de negació i evitació experiencial eren més acusats.
- Por a que els altres poguessin veure els registres de pensaments, bé per vergonya o per por a una possible estigmatització.
- Insistència del terapeuta en la necessitat de complir la feina per casa. Tenir la impressió que això volia dir que el terapeuta no els estava escoltant prou.
- No tenir temps per fer les tasques per a casa i haver de deixar-les per a l'últim dia.
Probablement, el mecanisme que millor expliqui les dificultats descrites anteriorment sigui el de l'evitació experiencial. Les persones amb depressió aprenen a evitar les situacions conflictives o estressants, incloent els pensaments dolorosos.
Aquest problema és fàcilment resoluble si la teràpia cognitiu conductual segueix un dels seus principis bàsics, la col·laboració entre el terapeuta i el pacient. Aquesta actitud de col·laboració hauria d'incloure la verificació contínua de la comprensió de les prescripcions i l'exploració regular de la presència de reaccions contraproduents al procediment terapèutic, incloent el comportament del terapeuta. No obstant, una de les dificultats més freqüents que van referir els pacients va ser la sensació de manca d'aquest nivell de col·laboració, el que va resultar especialment rellevant quan el terapeuta va ser percebut com a poc experimentat.
Podeu llegir l'article a:
Maria Barnes, Sofie Sherlock, Laura Thomas, David Kessler, Willem Kuyken, Amanda Owen-Smith, Glyn Lewis, Nicola Wiles and Katrina Turner. No pain, no gain: Depressed clients’ experiences of cognitive behavioural therapy. British Journal of Clinical Psychology (2013), 52, 347–364.